Maideu i Auguet, Josep (1893-1971)

Fechas de nacimiento y defunción: 
Ripoll, 1893 - Vilafranca del Penedès, 1971
Biografía: 

Josep Maideu i Auguet (Ripoll, 1893 - Vilafranca del Penedès, 1971)

Josep Maideu i Auguet era membre d’una família de músics de Ripoll. El seu pare, Joan Maideu i Font (sastre de professió) sempre va exercir com a professor de música i com a director d’orquestra i els seus germans, Narcís i Baltasar, també foren músics.[1]

Els seus estudis musicals els va realitzar a l’escolania de Ripoll (des dels 7 anys) amb el mestre de capella Lluís Romeu (el qual li ensenyà piano, harmonia i contrapunt) i a Barcelona, on va estudiar orgue amb Josep Colomer. L’any 1916 fou ordenat subdiaca i els anys 1917 i 1918 va exercir la càtedra de cant gregorià i va fer d’organista a Almeria. A Vilafranca hi va arribar l’any 1919 per cobrir la plaça d’organista que havia quedat vacant. Posteriorment va aprovar l’oposició d’organista a la catedral de Solsona (1922) i la de mestre de capella a la catedral de Tarragona (1927).

La seva tasca com a compositor i com a musicòleg li va fer guanyar diversos premis del Consell Superior d’Investigacions Científiques, de l’Orfeó Català, de l’Orfeó Reusenc i de la Reial i Pontificia Acadèmia de Lleida.

Organista a Vilafranca

            Josep Maideu va arribar a Vilafranca per exercir com a organista titular en substitució d’Isidre Janer i Segalà, organista, professor de música i compositor que havia ocupat aquesta plaça des de l’any 1882. Isidre Janer va exercir fins que va morir el dia 13 de març del 1918 i el va substituir el vilafranquí (i alumne seu) Josep Colomer i Martí.[2] Maideu va ocupar la plaça després de l’interinatge exercit per Colomer i hi va estar fins a la seva mort, l’any 1971.

Arribà com a organista però, ben aviat, va exercir de mestre de capella i hi refundà l’escolania. A més, fou arxiver de la Comunitat de Preveres Beneficiats de Santa Maria de Vilafranca, de la qual en va ser el darrer beneficiat.

Des de molt aviat va acomboiar l’activitat de músic i de prevere amb una important tasca de dinamització i de suport a la cultura de Vilafranca. Per aquest motiu, en l’homenatge que se li va retre a Ripoll després de la seva mort hi podem llegir: “Amb el transcurs dels anys, la terra penedesenca l’anà absorbint fins a convertir-lo capdill de les costums i tradicions vilafranquines. Amb el seu traspàs, Vilafranca ha perdut un veritable vilafranquí nascut a Ripoll [...] Ripoll, un fill que mai deixà d’ésser un fervorós ripollès”. Va ser Administrador de la Festa major de Vilafranca durant molts anys, va recopilar i transcriure moltes músiques de la festa Vilafranquina, és l’autor de les Llibertats d’Orgue que any rere any s’interpreten a la Novena de Sant Fèlix després dels goigs, va fundar l’Arxiu Musical del Museu de Vilafranca, l’any 1947 va crear el Concert d’Orgue de Sant Esteve (un dels actes musicals que perduren en la vida cultural vilafranquina i en motiu dels quals durant set anys va encarregar noves obres a compositors catalans), fou membre del patronat de l’Hospital Comarcal d’ençà del 1955, del Patronat del Museu de Vilafranca i professor de religió en algunes escoles.

Maideu va quedar fascinat per l’imponent orgue renaixentista de què disposava la Basílica de la vila, el qual havia estat completament restaurat i millorat per la casa Prince de París l’any 1913. Fou aleshores quan va decidir perfeccionar-se en el coneixement de l’instrument i com a intèrpret. Posteriorment, va estrenar el nou orgue de la parròquia de la Trinitat el 1929, el de Sant Sadurní d’Anoia, el de l’Arboç, el de Santa Maria de Ripoll, el de Blanes i el de Granollers.

Aquest personatge inquiet i tenaç també va ser corresponsal del Correo Catalán, del Diario de Barcelona i del Noticiero Universal i col·laborador del setmanari Panadés.

L’advocat Lluís Mas (deixeble de Maideu i organista a Santa Maria) en va parlar després de la seva mort amb les següents paraules: “havia tingut l’especial gràcia de transformar la seva persona en una verdadera institució i això l’autoritzava plenament, en un moment donat, a parlar d’ell mateix en tercera persona, amb una certa ironia, però que avui dia, en què les individualitats, en tots els ordres, van desapareixent, causava un profund respecte [...]. Els seus millors anys de producció musical, com a compositor, són la dècada de 1920 a 1930 en què, seguint les petjades dels seus mestres i models –Millet, Romeu i d’altres– encaixa plenament en les formes de la música de cant religiós d’aquell temps.”

Guerra civil i represa musical a Santa Maria

            Les tropes del general Franco van entrar a Vilafranca el dia 21 de gener del 1939. La guerra s’havia pràcticament acabat. En el procés de lent inici de la “pau” el nou ajuntament va decidir nomenar Francesc de Paula Bové mestre de capella de Santa Maria i Josep Maideu va continuar com  a organista i director de l’escolania i del cor de femení Filles de Maria d’aquesta Basílica.

Del seu retorn a Vilafranca en va escriure: “El dia 11 de març de 1939 vaig retornar a Vilafranca a les 9 del matí en la cabina del camió de l’Antoni Grases amb el seu germà Josep Mª, que tingueren amb mi tota classe d’atencions i que Déu els hi pagarà generosament. Vaig permanèixer de seglar només mitja hora, sense que em veiessin els vilafranquins amb aquell traje que Déu faci que no tinguem d’usar mai més. El vestir-me novament de sacerdot va ésser per a mi una de les alegries més grans de les moltes que em proporcionà el bon Jesús enmig de les múltiples privacions d’aquell temps de persecució i de revolució.”

Tanmateix, no va poder desenvolupar la seva tasca com a organista fins per la Festa Major de l’any 1942 es va inaugurar l’orgue actual. Un dels pocs orgues romàntics del Principat, que fou construït per Gaietà Estadella i que en un primer moment anava destinat a la parròquia de la Bonanova de Barcelona[3]. Maideu en va parlar així: “Con rara frecuencia se construyen organos de la categoría artística y monumental como el de la Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Panadés [...]. El magnífico organo de Santa Maria de Vilafranca, da completa satisfacción al organista más exigente.”

L’any 1950, després de la mort de Francesc de Paula Bové, Maideu es va fer càrrec de l’Schola Cantorum (fins l’any 1965), i fins l’any 1961 va dirigir l’escolania. Amb tot, per a ell l’orgue era el més important de la música a l’Església perquè aquest instrument era considerat l’ànima de qualsevol Església.

De la seva activitat musical en podem destacar les dots com a intèrpret d’orgue, la capacitat pedagògica que li va permetre crear una escolania nombrosa i amb veus ben educades, la seva sensibilitat musical i la simplicitat melòdica dels cants destinats al poble, els quals eren pensats per transmetre amb claredat el missatge de la lletra (en moltes ocasions de Jacint Verdaguer).

Maideu va composar prop de 240 peces, de les quals 146 foren editades en diverses publicacions de la península i de l’estranger. La seva obra abraça la música per a veu i orgue i per a orgue sol, si exceptuem les dues sardanes, de les quals només en coneixem una. La primera sardana de què tenim constància es titulava “Senillés” i segons indicà el seu germà Daniel al Vilafranquí Lluís Mas fou enregistrada en dos discs[4]. La segona, és la sardana “Nadal” del 1954, la qual fou escrita per a cobla però no se’n conserva la reducció per a piano. Aquestes sardanes són les seves úniques obres de música noreligiosa.[5]

De la seva extensa producció, fecunda a la primera meitat del segle XX, a l’Arxiu Musical de VINSEUM s’hi conserven més de cinquanta partitures (manuscrites i impreses) a més d’algunes obres per a orgue que ell va encarregar a compositors com Subirachs, Casademont i Urteaga i de molta altra documentació. Hi destaquen els goigs, els quals també són un eix central dins del conjunt de la seva producció, les obres per a veu i orgue destinades a la litúrgia en llengua vernacle i la música per a orgue.

Una de les seves primeres composicions fou un episodi escènic sobre la vida de Sant Miquel titulat  “Vull ser sant” que van estrenar els seminaristes el 1926 i entre les seves composicions per a orgue podem citar Ofertori sobre els goigs del Roser (1933) i Elevació, i entre les peces per a veu i orgue destacaríem Plany a les ànimes del purgatori (1927), Divinal convit (motet, 1931), Trisagi a  Maria (1923), Salve Regina (1928), Felicitació sabatina (1927) i  Sia vostra gran puresa (motet).

Com a compositor va adoptar i es va cenyir a les directrius del Motu Propio sobre música religiosa promulgat pel papa Pius X l’any 1903. Al congrés de música litúrgica celebrat el 1931 Maideu hi va exposar: “les dues úniques dèus que poden donar-nos música sagrada com cal (són) l’estudi del gregorià i sadollar-se de la música popular.”[6]

En relació amb la seva activitat musical podem transcriure les paraules de Joan Vinyeta: “Ell disfrutava enormement en les funcions religioses d’antany, i la seva il·lusió era que resultessin “ben solemnes i devotes”. He subratllat aquesta frase perquè li havia sentit moltes vegades. Per tal d’aconseguir-ho, preparava curosament papers i cantaires [...] Com a músic, a part de la seva habilitat d’organista expert, la seva nota característica –almenys així ho creu el musicòleg Mossèn Baldelló– era la seva fidelitat a l’escola de cant religiós popular de Mn. Romeu, l’organista de la catedral de Vic. En els seus bons temps de compositor, no escrivia ni el més petit càntic que no l’enviés abans a Mn. Romeu, sol·licitant les esmenes oportunes.”

Maideu com a etnomusicòleg

            Des de sempre, Josep Maideu va sentir una gran preocupació per investigar la música tradicional i popular, sobretot la del Ripollès i la del Penedès. Les seves dues pàtries. Hi va fer amb molta dedicació per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, primer, i per al Instituto Español de Musicologia dels CSIC, després. Els seus treballs són imprescindibles i una referència obligada.

 

Joan Cuscó Clarasó
Àrea Documentació VINSEUM
Vilafranca del Penedès
jcusco@vinseum.cat

 

[1]Joan Maideu i Font, que tocava el violí, va fundar i dirigir l’orquestra “Els tranquils”, el “Quintet Maideu”, va ser músic a la capella del monestir de Santa Maria de Ripoll i director del cor “La flor de maig”. Baltasar Maideu fou mestre de capella a Santa Maria de Ripoll.

[2]Colomer havia nascut el 1870 i a banda d’actuar com a organista al costat del vell Isidre Janer també va actuar com  a mestre de l’escolania de Santa Maria, parròquia on va cantar la seva primera missa el 1905 i d’on era beneficiat des del 1908. Va morir el 1936 en un dels afusellaments que van marcar l’inici de la guerra civil.

[3]La basílica de Santa Maria de Vilafranca s’havia quedat sense orgue en motiu dels fets d’octubre del 1934 en què es va incendiar. L’orgue de Gaietà Estadella és el fruit d’un encàrrec de la parròquia de la Bonanova, però com que durant la guerra civil aquesta parròquia fou destruïda van anular l’encàrrec.

[4]Les dades sobre aquesta sardana ens han estat facilitades per Lluís Mas. Senillés és el nom d’un hotel on Maideu hi solia passar les vacances.

[5]Amb la promulgació del Motu Propio es van generar publicacions encaminades a difondre la música religiosa que es composava sota les noves directrius eclesiàstiques i es van celebrar congressos de música  (Valladolid 1907, Barcelona 1912, Vitoria 1918) amb la finalitat d’implantar aquesta nova manera de fer. La sardana de Maideu és la seva única obra que no s’adscriu a aquestes directrius sobre la música religiosa.

[6]Citat per Esteve Busquets. (Busquets, 1988, p. 19).